como en casa [coses que trobo mirant a dins, i a fora]

Mimetismes

2012-01-24T15:01:00.000+01:00

d'un aneguet lleig

La crònica

2012-01-22T20:53:00.001+01:00

Juga el Barça i anem 0-3. Anem, si si, com si jo també portés mitjes curtes i estigués deixant-me l'alè en un camp del sud de la península ibèrica. Sobre la taula un Vichy Catalan i una Sol mexicana, i al sofà 0 dones i 3 caps masculins, que s'embrinquen i s'embronquen en opinions diverses sobre el partit, gols a favor, gols en contra, equips i uniformes [escolto propostes de patchwork en les samarretes ¿?]. Es pita final de partit i surt... la creppera. Quina gran novetat! Tot un encert... creppes salades i dolces, formatges i nutella. Essspectacular. Inclús millor que el resultat del partit 1-4.

Coses de l'edat

2012-01-17T18:14:00.002+01:00

Quan era nena i anava al cau de campaments, una de les coses que més m’agradava era la Taula Hebert. Per definir-ho de manera entenedora, la Taula Hebert és una taula d’exercicis de destresa gimnàstica a la muntanya, una gimcana amb proves on l’habilitat esportiva, la flexibilitat, resistència, la força i l’ambició per fer-ho millor que la resta jugaven molt al teu favor per guanyar o perdre. A mi la prova que em donava més adrenalina era la de pujar l’arbre. Es tractava de fer-ho el més ràpid possible, buscant un xiulet que normalment es trobava a la branca més alta i el qual havies de fer sonar, i un cop fet, el temps deixava de comptar. Recordo haver-me deixat la pell i els genolls fent aquesta prova. I menjar-me unes quantes fulles durant l’escalada... però sempre valia la pena posar-hi els cinc sentits. Ara, em sento incapaç de fer coses com aquella amb l’agilitat que em caracteritzava. Però veig que no sóc la única...

El paisatge favorit de Catalunya IV

2012-01-16T08:00:00.005+01:00

Aquest cap de setmana he tornat a la Gola del Ter. M’encanta aquest lloc, és un oasi de canyes sobre sorra de platja. També m'agrada perquè es troba mig abandonat, la petjada humana només es fa palesa quan trobes, entre la inmensitat dels pals de canya trencats, de tot una mica: sabatilles de bany, un casc de moto, peixos morts, taps de plàstic, bufandes i altres coses estranyes, comparables al que pots comprar a un mercat de segona mà. Ara a l’hivern, els blaus es tornen elèctrics i bufa el vent de Tramuntana. Fa un fred que pela i no hi ha mai ningú... només amos i gossos que juguen a pilota. La Gola és el final d’una etapa i el principi d’una altra... un riu que desemboca al mar, petites cales que desapareixen en la immensa mar blava.

Retrats

2012-01-12T04:22:00.000+01:00

How to save a life

La tradició del circ

2012-01-06T20:00:00.000+01:00

Un any més, la ex penya casalera del nosvemosenlosbares [bé, això del nosvemos és un dir...] hem anat a veure el circ d'hivern que organitza l'Ateneu Popular de Nou Barris, ja en la seva 16a edició. Enguany, sense cap mena d'afany efectista, MARAVILLAS ens ha resultat més proper, tradicional i ha agradat profundament. Sense atrezzo. Sense decorats. Actors, actrius, cantants, còmics i esportistes que posen en dubte les lleis de la gravetat. Bromes fàcils, i de tant fàcils inesperades, que fan riure i et traslladen a la infantesa contínuament. Val molt la pena... estaran, al Mercat de les Flors, fins el 8 de gener.

Des de la finestra

2012-01-05T22:30:00.000+01:00

Aquest any hem vist passar els Reis Mags de l'Orient des de la finestra. Tal com mana la tradició catòlica, Melcior, Gaspar i Baltasar s'han deixat veure pels carrers, fora de Betlem però... l'any vinent qui vulgui està convidat a ca meva per veure l'espectacle, des de primera línia!

Foto de família

2011-12-31T23:59:00.004+01:00

Soniete a [Bremen, Germany, 2006]

Pels propers, pels llunyans, per a les que he trobat més a faltar, i per a les recuperades, per a la meva família, i a les amistats que són família, pels qui faig cafès, i cerveses, o futbols de bar, per a les companyes de feina, les que estan igual, les ascendides, o també les que es troben a l'atur, pels que comparteixo projectes comuns, pels que han tingut fills o els tindran, per a les que obren camins, o els tanquen, per a les que són realistes i també somiadores, per a les que han trobat parella, pels que ja no hi són i sempre hi seran, per als seguidors d'aquest blog, els d'aquí i les de fora, per la gent que m'estima i em fa la vida més fàcil...

Feliç 2012

Irenete by Soniete

2011-12-30T12:27:00.001+01:00

Dolces festes !

2011-12-24T23:21:00.000+01:00

Idees de Paula Bonet

Em passaria el dia

2011-12-22T11:40:00.002+01:00

[dormint]

Ja la tenim aquí

2011-12-18T23:30:00.002+01:00

Després del reportatge del creixement de la panxa de la Maria Tur, ja ha arribat! Amb 38 setmanes i conjuntivitis, la Rita Ballester Tur va treure el cap ahir a les 17'40h, pesa 2,840 kg i medeix 45 cm [penso que estaria enconjida quan la van mesurar perquè no és tant petita]. És tranquil·la, s'esgarrapa la cara i busca l'escalfor i la proximitat humana per davant de tot. Clonada del germà gran, el Dídac, el pare no crec que dubti de la seva paternitat... ;)

Si...

2011-12-17T23:48:00.002+01:00

¡ HEM GUANYAT !

El passat 1 de desembre vam presentar la lipdub de l'Ateneu Roig al FELIP, el Ir FEstival de LIPdubs que organitza RAI, Recursos d'Animació Intercultural, amb la direcció artística de KINOBARNA i el suport de les publicacions de premsa DIAGONAL i DIRECTA. Després de mig any, i sense cap plantejament estratègic, el nostre estimat lipdub ha començat a donar els seus fruits i ha estat escollit entre sis finalistes preseleccionats, tres amb premi:

Ateneu Roig. “La lipdub amb més Gràcia”. PRIMER PREMI

ECOM Moviment Associatiu de Discapacitat Fisica. “Scene Mob ECOM”. SEGON PREMI

Kukutza III. “Kukutza III gaztetxea”. MENCIÓ ESPECIAL

Femarec SCCL Coop. Mixta d’iniciativa social “Melancolía”

Plataforma per la llengua “Lip dub per la llengua”

Fundació Autònoma Solidària – “A cada pas”

No sabeu la il·lusió que ens fa. Per la cura i la dedicació que li vàrem posar, per la implicació a l'hora de posar en comú la proposta comunicativa i per la participació dels i les sòcies el dia 3 d'abril, dia de la gravació... un treball amb 0 pressupost, fet des del conjunt i pel conjunt, amb l'aportació voluntària de tothom. La feina ben feta no té fronteres... té premis. Juan, queda lleig dir-ho: ens ho mereixem, i l'Ateneu, més!

Comitiva de l'Ateneu Roig que va recollir el premi

La bombonera

2011-12-15T15:15:00.003+01:00

"La vida és com una capsa de bombons, mai saps el que et tocarà" Forest Gump

Avui ens mengem l'últim bombó i us hem de dir que vam fer una tria exquisita. Aquest nadal encetarem una caixa nova, esperem tenir la mateixa sort...

Per anar a dormir XVIII

2011-12-13T00:08:00.003+01:00

Norah Jones & Anoushka Shankar.

Germanes per part de pare, comparteixen l'amor per la música i un tatuatge. Amb estils completament diferents però en el fons, igual de cuidats i delicats...

It's only love... it's only love... you know... how it feels... feeling is easy... i know. When I was young... when I was young... you know... it was real... my heart was open... but now... i know... i know... i know... better. I've been shown... the other side... and now I see the way... things are. It's only love... it's only love... you know... how it feels... feeling is easy... i know... feeling is easy... i know... feeling is easy... i know

Steve McCurry

2011-12-10T20:26:00.003+01:00

Aquest fotògraf va fer l'any 1984 la primera fotografia en un camp de refugiats afganès. Ni ell ni la nena sabien en aquell moment com de famosa es faria la instantània, ni com encara avui dia [gairebé 30 anys després] segueix impactant la mirada desafiant i atemorida de la noia de la que no sabíem ni el seu nom. 17 anys després, el 2002, el mateix fotògraf va fer-li un segon retrat volent recuperar les faccions que li van donar fama tants anys. Se la va trobar, i ella va poder identificar-se, Sharbat Gula tenia 3 fills i 29 anys. La seva mirada havia canviat... el verd lluminós s'havia apagat deixant entreveure un to de resignació. Ella va poder veure's a la portada del National Geographic, del 1985, per primera vegada. Històries de vida que no passen desapercebudes.

50%

2011-12-08T13:03:00.000+01:00

Ja estem a mig camí... el doble pot ser del tot abrumador

Essències compartides

2011-12-05T15:58:00.001+01:00

Han deixat un paquet per tu aquest matí -va dir la recepcionista just al veure-la entrar per la porta. El paquet no era ben bé un paquet sino una bossa de roba amb una caixa dins. Va pujar cap a casa seva xafardejant, curiosament, què hi havia a l'interior d'aquella bossa verda. Automàticament es va traslladar a un món eteri, pur, sec, enigmàtic i indescriptible... s'aturà al primer pis. 3 minuts va trigar en sortir de l'estat d'enamorament sobtat i pujar al segon, obrir la porta i descobrir que la olor que desprenia aquella caixa li era familiar, reminiscències d'alguna cosa que ja coneixia. Detalls privats i compartits alhora... l'essència del musc.

35 setmanes

2011-12-04T16:11:00.000+01:00

Vaig una mica tard i ara la Maria ja està de 36, i a punt de parir, que la nena té ganes de veure la llum...

Homo tecnologicus

2011-12-03T14:02:00.004+01:00

Vaig perdre la meva BlackBerry fa uns dies. És increible com canvia la vida sense mòbil, com la connexió a internet s'ha convertit en una necessitat, i com aquesta necessitat tecnològica ha anat incorporant-se a la nostra vida de manera desapercebuda. Fa pensar en què erem fa deu anys, o quinze, quan anàvem sense mòbil pel món i quedàvem amb la people a una hora a un lloc. I era possible. Ara sembla que aquesta realitat és una remota idea d'allò que va ser, com si d'això fés cent anys. Però encara hem d'anar a més: com és possible que la renovació dels processos encara sigui costosa i lenta, que un mòbil amb 3G tingui problemes de connexió i triguis tres dies en donar d'alta els serveis de connexió. I sí, ho volem ara i JA, en aquest moment, i en això ens hem convertit: en la generació de la instantània, de la desesperació, de la impaciència... però sense mòbil a mi, que no m'hi deixin.

25N

2011-11-25T14:23:00.004+01:00

Avui és el Dia internacional contra la violència envers les dones. Institucions, entitats, col•lectius, homes i dones a títol individual mostren el seu descontent cap a aquesta xacra social que arrossega la nostra societat, els maltractaments contra les dones. Malgrat els esforços per minorar la situació, encara es produeixen infinitat de casos. Visibles o no, moltes dones pateixen el malson de viure intranquil•les al costat de persones malaltes, agresives, que vulneren els seus drets com a persones humanes. Per a totes elles, aquest post i aquest noi encantador, que fermament i en nom de les institucions catalanes, ha posat de manifest la necessitat d'erradicar aquestes situacions de violència.

Lectura del manifest a càrrec de l'actor i director Julio Manrique. Plaça Sant Jaume, 12h

"Por qué negar aquello que más deseas"

2011-11-24T15:42:00.003+01:00

Un eslogan vale más que mil miradas

A plató

2011-11-22T16:19:00.003+01:00

Ja no recordava la sensació d'estar envoltada de focos, passant calor, amb fotòmetre en mà i en una sala grisa, tonalitat 5, perfecte i neutre... quina gràcia... aquí els resultats:

Àlex [1978]

Míriam [1989]

Onada o marea o tsunami [o forat negre]

2011-11-20T22:39:00.000+01:00

La ciutadania ha exercit el seu dret a vot i ha volgut El canvi. Malauradament, era intuït per tothom. Quines eleccions més extranyes. Molt incertes, des del meu punt de vista: [in]decisions en la posada en maxa de polítiques per part dels socialistes; la dreta PPera que, per suposat, no falla mai a les urnes; l'estabilització i/o remuntada d'ERC després de "l'acord d'entesa" dins el partit; les amenaces de CIU amb Duran al capdavant; els canvis político-socials al País Basc; la desafortunada aportació de Cayo Lara a IU; novetats, canvis, i més canvis al mapa polític espanyol que han deixat el color blau com a la tonalitat de fons per a aquests futurs quatre anys.

Interpretacions

2011-11-16T08:00:00.001+01:00

Ahir em van fer arribar aquesta imatge ;) Un amic em deia: "t’envio una foto pel teu blog!". Suposo que aquest amic va vincular directament aquest dinar seu amb la sensació de sentir-se como en casa. És increïble com, des de llocs diferents, en moments diferents, amb persones diferents [o sense elles] les nostres estructures mentals ens retornen a emocions que ja em viscut amb anterioritat: la llei de l'experiència, per suposat. Lliurement, un plat a taula et pot portar a pensar en un blog, o en la piscina del veí del costat. Unes tovalles a quadres son el reflex de les mans de la besàvia, o l’olor d’una colònia un prat de groselles ple a vesar. I per mi, aquest plat de carn empanada amb patates és el resultat d’una teràpia psicoanalítca. Cadascú amb la seva interpretació.

Tradiciones familiares

2011-11-13T15:34:00.002+01:00

Omar Galliani "New flowers, new saints"

Tenía contradicciones continuas. Salía con un hombre de 64 y ella sólo tenía 25... pero lo quería. Puede que fuera por la educación que había recibido: su padre también era mucho mayor que su madre. No veía con malos ojos aquella relación, al contario, es lo que había vivido. Pero su día a día no tenía nada que ver con el de él: ella iba a la universidad, se relacionaba con gente de su edad. No podía dejar de compararse con las compañeras de clase, que tenían como novios chicos de la misma edad. Éstos llevaban una vida mucho más activa que ella fuera de las aulas, montaban fiestas en casa y se largaban de fin de semana en cuanto reunían unos eurillos para poder pagarse un hostalillo. Pero lo quería. Y como el típico tópico, él era adinerado. Pero no os penséis que a ella le importaba mucho. Le daba igual. Sus tejanos eran H&M, le encantaban los mercados de segunda mano y no tenía más de tres pares de zapatos. Podía disponer de lo que le diera la gana para comprarse tejanos en Diesel o Calvin Klein... pero ella se sentía cómoda dentro de los de 20€ sin necesidad alguna de gastar inútilmente por un nombre de marca cosido al bolsillo del pantalón. Nadie la creía... se mofaban de ella. Por eso mismo, por la condición del ricachón al que se había "enganchado", por los 39 años de diferencia que se llevaba la pareja [la llamaban "la nieta"]. Era buena chica, no era ningún zorrón, os lo puedo asegurar. El amor es ciego... mudo y sordo. Enamorarse es algo que nunca está en nuestros planes y siempre es inevitable. Bueno, la producción cerebral de dopamina y las demás sustancias químicas euforizantes duran unos tres años, a veces menos, pero nunca más de cinco. En cinco años lo volvemos a hablar.

de tu a tu

2011-11-10T17:31:00.003+01:00

Claude Monet

Un prat, un bar, el segle XX o el XXI, qualsevol moment és l'adequat per fer confidències.

TOC, TOC, TOC.

2011-11-08T00:09:00.003+01:00

JA SÉ QUÈ SÓC! -Va dir l'Esmeralda-. I, automàticament, se l'il•luminà la cara i un somriure va aparèixer segons després d’afirmar rotunda barbaritat. I és que, per necessitat, els essers humans tendim a buscar obstinadament un qualificatiu [vulgarment anomenat etiqueta] que justifiqui la manera de ser, tant nostra, com dels altres. La resta del dia l’Esmeralda va caminar pels carrers absorta en els seus pensaments, acompanyada del somriure que no perd mai la nena a la que li acaben de regalar unes sabates, de xarol, noves. Les seves sabates, però, eren només la nova forma de caminar que prendria a partir d’aquell dia, perquè a partir d’aquell moment les seves idees havien adquirit un significat, desconegut, el que haurà d’anar descobrint a partir d'ara.

Entre el cielo y el suelo

2011-11-07T11:55:00.000+01:00

está la calma perdida.

48h

2011-11-06T14:13:00.000+01:00

Pim pam pum bocadillo de atún

2011-11-03T06:30:00.000+01:00

Aprofitar els recursos naturals

2011-11-01T20:27:00.000+01:00

A qualsevol cantonada pots trobar una escena que faci aparèixer un somriure a la teva cara. A classe de fotografia sempre ens havien dit que la càmera havia de ser una extremitat més del nostre cos, anant sempre amb nosaltres, alhora que també ens havien alertat que sovint la millor fotografia està allà on menys te l'esperes [darrere teu]. Matt Stuart és un gran observador i el carrer un pou de possibilitats inesgotables... es dedica a fotografiar instantànies. I té molt de mèrit. La fotografia instantània té una doble dificultat: per un costat el tema tècnic, el control de la càmera ha de ser absolut i extremadament ràpid, i per l'altre, la capacitat d'estar alerta a tot allò que t'envolta. Es tracta de congelar moments únics, irrepetibles. Moments que passen desapercebuts si vas a 100, si mires el món passant de llarg, si sobrevius al dia a dia sense gaudir de la possibilitat de v[i/e]ure cadascuna de les situacions naturals que es desencadenen cada segon.

30 setmanes

2011-10-26T15:30:00.000+02:00

I com si res, gairebé estem ja de compte enrere. A la Maria Tur només se li veu panxa i el Dídac ja pot comprovar que alguna cosa es belluga per allà a dins... alguna cosa que, sense ni tans sols tenir nom, gairebé el fa canviar d'habitació. D'un pèl li ha anat!

Érase un hombre a un Mac pegado

2011-10-25T12:36:00.000+02:00

De dia, de nit, matí i tarda, al tornar de la feina, abans de marxar, abans de dinar, just després de la migdiada. Amb ganes o sense, per feina o per oci, els resultats del futbol. La competència i l'amic: l'as i l'sport. E-noticies, portades de diaris, l'actor del que no recorda el nom. El twitter, twitts a totes hores. Mac i Iphone. No conec jo cap altre personatge que li dediqui a Steve Jobs 18 hores al dia... bé, en somnis segur que també segueix retwittejant alguna cosa.

Hasta un fuet siente

2011-10-23T12:11:00.001+02:00

que hoy es domingo!

Per anar a dormir XVII

2011-10-22T01:12:00.006+02:00

Gora Euskadi askatuta

2011-10-21T04:20:00.003+02:00

M'encanta veure com, en moments com aquest, totes les esquerres es posen d'acord.

Un gran vot a favor (bis)

2011-10-20T13:18:00.002+02:00

Volem aclarir que no hem vingut aquí avui per imposar res o perquè pretenem que tenim el dret o l'autoritat de dictar a la ciutadania d'aquest país, als seus diversos actors i als seus representants polítics, què s'ha de fer. En canvi, hem vingut de bona fe i amb l'esperança de poder oferir idees des de la nostra pròpia experiència resolent llargs conflictes que van afligir les nostres societats i pobles, així com d'altres que hem ajudat a resoldre.

Sabem per pròpia experiència que acabar amb una situació de violència i conflicte i aconseguir una pau duradora mai és fàcil, que es requereix valentia, voluntat de prendre riscos, compromisos profunds i generositat i visió d'home d'Estat.

La pau ve quan el poder de la reconciliació pesa més que els hàbits de l'odi, quan la possibilitat del present i del futur és infinitament millor que l'amargura del passat.

Sabem també de la nostra pròpia experiència que quan hi ha una verdadera oportunitat per a aconseguir la pau ha de ser aprofitada. La creixent exigència de la ciutadania d'aquest país i els seus representants polítics per superar el conflicte mitjançant el diàleg, la democràcia i la completa no-violència ha creat aquesta oportunitat.

Partint d'això, pensem que és possible acabar avui amb més de 50 anys de violència i assolir una pau justa i duradora. Veient això, voldríem establir els següents cinc punts:

1. Fem una crida a ETA a fer una declaració pública de cessament definitiu de l'activitat armada i sol·licitar diàleg amb els Governs d'Espanya i França per tractar exclusivament les conseqüències del conflicte.

2. Si aquesta declaració fos realitzada instem els Governs d'Espanya i França a donar-li la benvinguda i a acceptar iniciar converses per tractar exclusivament les conseqüències del conflicte.

3. Instem a adoptar passos profunds per avançar en la reconciliació, reconèixer, compensar i assistir totes les víctimes, reconèixer el dolor causat i ajudar a sanar les ferides personals i socials.

4. En la nostra experiència de resoldre conflictes hi ha sovint altres qüestions que si són tractades poden ajudar a mirar d'assolir una pau duradora. Suggerim que els actors no violents i representants polítics es reuneixin i discuteixin qüestions polítiques, així com altres relacionades amb el respecte, amb consulta a la ciutadania, cosa que podria contribuir a una nova era sense conflicte. En la nostra experiència, les terceres parts observadores o facilitadores ajuden al diàleg. Aquí el diàleg també podria ser assistit per facilitadors internacionals si així fos decidit per les parts involucrades.

5. Estem disposats a organitzar un comitè de seguiment d'aquestes recomanacions.

Declaració de Conferència de Pau de Sant Sebastià

17 de octubre del 2011

Per anar a dormir XVI

2011-10-18T00:01:00.002+02:00

El campo

2011-10-17T15:16:00.001+02:00

En El Campo se pueden encontrar cientos de gatos: negros, marrones, blancos, manchados; pequeños, recien nacidos, abueletes; ciegos, tuertos, con conjuntivitis; silvestres, mansos, salvajes; confiados, desconfiados [la gran mayoría]; pero NINGUNO entra en casa.

Despegandoooooooo

2011-10-15T11:00:00.013+02:00

El término "Lisztomania" fue creado por el poeta alemán Heinrich Heine (1797-1856) para definir la ferviente respuesta de las masas ante las virtuosas interpretaciones al piano del músico húngaro Franz Liszt. Análogamente, Phoenix habla de esa fiebre que desata a los fans de ciertos grupos, y plantea con la letra de esta canción el dilema de muchos artistas de tener que escoger entre "venderse" al star system, a las discográficas y a los Top Ten, o seguir fieles a sus ideales.

Fuente: www.letras-traducidas.net

Tu cápsula inspiradora

2011-10-13T05:08:00.000+02:00

Somewhere, Sofia Coppola [2010]

2011-10-12T11:45:00.001+02:00

Algún lugar siempre es un buen sitio para reencontrarse con uno mismo. Da igual cuál sea, en este caso un hotel de famoseo en Los Ángeles por donde han pasado las mejores estrellas de Hollywood. En algún lugar siempre se pueden volver a apreciar las cosas que realmente valen la pena.

Probando probando

2011-10-07T06:41:00.008+02:00

el f1.8... qué chungo! un foco tan fino que parece escaparse con sólo el aliento de mis respiros. Poca, muy poca luz y un resultado abrumador: como un abrir de cortinas en un domingo soleado... me encanta. seguiremos... probando!

Mi turno...

2011-10-05T16:04:00.000+02:00

... y el de Fabian Mohedano, faltaría más.

A ésto si que se le puede llamar un Gran proyecto común.

Per anar a dormir XV

2011-10-04T00:43:00.000+02:00

No és Begoña Alberdi, per suposat...

Sortida de passes

2011-10-02T11:48:00.003+02:00

Aquest cap de setmana ha tingut lloc a Sant Pere de Torelló, la Sortida de Passes de l’AE Roland Philipps, l’agrupament del que vaig ser membre durant 15 anys, i del que sempre, ja sigui des de la proximitat o en la llunyania, seguiré formant-ne part tota la vida. Els passes són un dels moments més importants i especials per a totes les persones de l’agrupament: pels nois i noies, que canvien d’etapa fruit del projecte educatiu que s’utilitza, abandonen les seves amistats i preveuen un munt de noves; pels i les caps escoltes, que decideixen continuar formant part de la coordinació de l’entitat, canviant d’unitat [o no] per descobrir noves aventures amb infants que tenen característiques diferents; als pares i mares, que veuen com els seus fills evolucionen, es fan grans, com viuen el sentiment escolta i com ploren en aquesta sortida, que és sempre el punt d’unió entre un inici i un final.

Al baixar del cotxe... un munt de records m’han vingut al cap. Aquest terreny no és com qualsevol altre, aquí he viscut moments inoblidables, únics. Moments que m’han acompanyat durant la meva vida. Aquí vaig deixar de ser cap de Castors, deixant també el kraal (equip) format amb la meva estimada amiga Maria Tur. Aquí em vaig fer cap de Pioners, vivint Pioners des d’una perspectiva totalment diferent a quan jo hi vaig ser-hi... Pioners, reminiscències de la meva adolescència. Aquí vam regalar una caixa a la Unitat de Castors l’any 1999, una caixa que vam obrir 10 anys més tard, amb els mateixos castorets i castoretes que ens acompanyaven aquell dia... ells deu anys més grans, i nosaltres deu anys més velles! Aquí vaig fer una foto que es convertí en la portada d’un diari de l’Ajuntament de Barcelona... masses coses. I per acabar-ho d’adobar, aquí és on el meu cosí Moisés, cosí, castoret meu, membre de l’Agrupament des dels 7 anys... abandona l’Agrupament, amb 24. Bé, abandonar abandonar... no! Avui mateix deia que anirà els dissabtes... però rés de “caminar, campaments, rutes”, etc. Està una mica cansat. No sabeu com plorava tot l’agrupament quan l’estaven despedint. El Moisés és Síndrome de Down. I dubto que hi hagi algú més estimat a l’entitat que ell.

El Roland Philipps, com una més entre la resta d’entitats d’educació en el lleure, a més a més de ser una escola de formació, creixement personal i de participació col•lectiva, és també un espai de convivència integral, per a tothom. A mi no m’agrada parlar del terme INTEGRACIÓ amb les persones que pateixen alguna discapacitat. Perquè en algun moment, qui no s’ha trobat exclòs d’espais de relació humana pel que sigui: per portar braquets, per ser molt alt, o molt gras, per trets del caràcter, o per altres inseguretats i manies personals. El que veritablement ha fet i fa l’agrupament en aquest cas és fomentar la COOPERACIÓ, transmetent que l’èxit és el resultat de la suma de les aportacions de totes i tots, i on el que realment importa és unir esforços per a que el grup avanci conjuntament i ningú es quedi enrere. I pel progrés personal, ja es tenen altres espais.

Això és el que he vist, i no sabeu l’orgullosa que em vaig sentir. Per això, i per veure els nois i noies que vaig portar de ben petits prenent decisions sèries i formals, parlant com persones adultes que s’estimen l’agrupament i posen cada dissabte les seves energies per a que el projecte no s’acabi mai.

Visca el Roland !

Federico García Lorca, poemas para la eternidad

2011-10-01T18:01:00.004+02:00

CORAZÓN NUEVO

Junio de 1918 (Granada)

Mi corazón, como una sierpe,

se ha desprendido de su piel,

y aquí la miro entre mis dedos

llena de heridas y de miel.

Los pensamiento que anidaron

en tus arrugas, ¿dónde están?

¿Dónde las rosas que aromaron

a Jesucristo y a Satán?

¡Pobre envoltura que ha oprimido

a mi fantástico lucero!

Gris pergamino dolorido

de lo que quise y ya no quiero.

Yo veo en ti fetos de ciencias,

momias de versos y esqueletos

de mis antiguas inocencias

y mis románticos secretos.

¿Te colgaré sobre los muros

de mi museo sentimental,

junto a los gélidos y oscuros

lirios durmientes de mi mal?

¿O te pondré sobre los pinos,

-libro doliente de mi amor-

para que sepas de los trinos

que da a la aurora el ruiseñor?

EL POETA PIDE A SU AMOR QUE LE ESCRIBA

(Sonetos 1923-1936)

Amor de mis entrañas, viva muerte,

en vano espero tu palabra escrita

y pienso, con la flor que se marchita,

que si vivo sin mí quiero perderte.

El aire es inmortal. La piedra inerte

ni conoce la sombra ni la evita.

Corazón interior no necesita

la miel helada que la luna vierte.

Pero yo te sufrí. Rasgué mis venas,

tigre y paloma, sobre tu cintura

en duelo de mordiscos y azucenas.

Llena pues de palabras mi locura

o déjame vivir en mi serena

noche del alma para siempre oscura.

Abróchense los cinturones...

2011-09-30T19:24:00.000+02:00

...vamos a adentrarnos en el túnel del miedo.

Per anar a dormir XIV

2011-09-26T01:19:00.001+02:00

Moments dolços

2011-09-23T23:59:00.001+02:00

M'encanta fer anys. Planificar què faré durant un dia que sempre està replet de petites i dolces parcel·les que em fan sentir part d'un col·lectiu. I també, per sobre de tot, molt estimada. Esperar sorpreses, rebre regals, obrir paquets, les mateixes fotos de cada any davant un pastís de xocolata i nata comprat a la mateixa pastisseria del barri, davant del Parc de la Guineueta. Dinar de restaurant, vestir-me millor, pensar en un desig abans de bufar les espelmes. Sentir per xxx vegada que vaig néixer la nit d'un divendres [com avui], però que ja era dissabte, just passada la mitja nit. Pensar en el pas dels anys, en aquest moment, el d'avui, i retrocedir en el temps per veure en com era, en què m'he convertit i com m'agradaria ser. I poder-ho compartir amb totes aquelles persones a les que m'estimo... en aquest any especial... benvinguts els 33!

25 setmanes

2011-09-20T20:00:00.001+02:00

per aquí els mesos passen volant, el Dídac cada cop ens ho posa més difícil i la sin nombre comença fer-se notar... tot i que encara, ni intentant-ho, l'hem poguda veure!

A la foto: la prenyamenta de la Maria Tur Cruz + l'aventurer Dídac Ballester Tur

La foto de l'estiu [descartada]

2011-09-17T11:50:00.004+02:00

triar sempre implica renunciar a alguna cosa... en tots els àmbits de la nostra vida. però aquí em permeto el luxe de transgredir la norma i ensenyar-vos la foto que també jugava amb nivell per ser sel·leccionada com la millor foto de l'estiu.

Tres anys de gràcia

2011-09-15T19:30:00.005+02:00

Tancar etapes és gairebé sempre un moment difícil. A vegades, per la por que ens provoca haver d’enfrontar-nos a una nova situació i d’altres, per melancolia, un sentiment que s’apropia dels nostres pensaments i ens fa mirar enrere constantment, en busca “d’allò que algun dia va ser millor". Mai podré agrair-te tot el que has fet per mi, o potser si, demostrant-me que vull seguir convertint-me en una persona millor cada dia, que aquest camí només acaba de començar. Despullar-se per dins sempre ha estat més complicat que fer-ho per fora.

Rubens, Les tres gràcies, 1639

Tiene narices

2011-09-14T21:00:00.000+02:00

Iba como loco. Rastreando, de un lado a otro. Podía intuir cómo se le aparecían los olores frente a la nariz: como el aroma de una buena taza de café. No podía parar... yo lo ataba para relajarlo, al menos reducía su radio de acción a 4 metros, lo que daba la correa. Le venían por la izquierda y por la derecha, sentía que su olfato reconocía todo lo que se movía a su alrededor: personas, bichos silvestres, las cocinas de los alrededores, las flores de los balcones y más, las de las mesas del salón. Lo estudiaba. Y mientras identificaba sus movimientos se me venían a la mente escenas de "El perfume", donde el chaval giraba cada esquina sometiéndose a las esencias de los objectos, de las personas, de cada uno de los rincones de su entorno.

-"Se le pasará", me dijo la doctora. "Es jóven y tiene las hormonas revolucionadas".

Así que nos fuimos a casa, y aún espero el momento a que Buk relaje su nariz y deje de llevarme de un lado para otro cada día, al sacarlo a pasear.

Los lunes al sol

2011-09-12T19:49:00.001+02:00

Tenien tot el temps de món i aprofitaven totes les estones del dia per fer coses: no hi havia dia que no sortissin en busca d'alguna aventura nova per explicar. A casa no hi eren mai. Anaven de Cadaqués a Tàrrega, i a Tàrrega decidien que passarien la nit contemplant les estrelles del Parc del Garraf... el resultat d'una vida "en plena crisi". Una parella inseparable similar a Thelma&Louis, Obèlix&Astèrix, Tintín&Milú, salvant totes les diferències i agafant el millor d'aquests dúos tan particulars i entranyables. Recollien galetes sueques a IKEA i marxaven a la platja, aprofitant aquest estiu boig que encara deixa lluir rajos de sol. I allà les vaig veure, tranquil·les, discretes [bé, si no fós per aquest parasol de l'Estrella Damm que es veia a 100 metres a la rodona]. I vaig poder retratar aquest moment simpàtic, curiós, amorós on ambdues expresaven a l'altre el plaer d'haver-se conegut.

La llave del paraíso... (III)

2011-09-10T21:14:00.001+02:00

sigue aguardando sorpresas.

Marisa G.

2011-09-07T20:20:00.002+02:00

Al seure aquell primer dia, un calfred va entrar-li pel cos com si una serp recorregués el seu cos de cap a peus. “Confidencialitat i prudència” van ser les dues últimes paraules que la seva nova cap va escriure abans de donar-li a la tecla enviar. Glups, va pensar. Normal, va dir. Per suposat, va contestar. Al començament, la inexperiència li sortia com els bolets, per totes bandes, però la novetat li semblava una font abundant de vida i la curiositat li sentava la mar de bé. Si en el fons, el canvi és la única manera per redescobrir-nos a nosaltres mateixos.

Early red one

2011-09-05T10:38:00.002+02:00

sweet, very sweet

Echando el ojo

2011-09-02T05:31:00.000+02:00

al f/1.8...

La foto de l'estiu

2011-08-31T07:15:00.002+02:00

D'entre les 1000 fotos que he fet aquest estiu triar-ne una sempre és una decisió molt difícil. Ha de reunir tots els requisits per a que sigui significativa: representativa del que s'ha fet, estèticament bonica, tècnicament acceptable i personalment... atractiva. Després d'uns quants dubtes i sense afany de voler estar-m'hi massa estona, aquesta és la fotografia que he triat on la vida contemplativa a l'Empordà ha marcat el dia a dia d'un estiu que, enguany, no passarà desapercebut.

Próximamente

2011-08-27T10:27:00.001+02:00

Estreno 2 de septiembre...

Clair de lune [Claude Debussy]

2011-08-26T17:50:00.002+02:00

Ahir nit vaig veure Ficció (Cesc Gay, 2006). I escric aquestes ratlles mentre escolto de fons aquesta tendra cançó que curiosament, fa no massa, havia escoltat unes quantes versions aquí. Sembla a ser que aquesta bonica melodía ha estat utilitzada repetidament al cinema... motius no li falten. Recent la tenia, quan l'escolto de nou en un moment determinat de la pel·li -molt encertat des del meu punt de vista- on el personatge principal, Àlex [Eduard Fernández], veu volar des de la finestra les seves aspiracions, frustrades. I en busca d'aquesta inspiració perduda, Àlex s'allunya de la ciutat i a la Cerdanya trobarà l'intercanvi de mirades necessari per enamorant-se només "una mica" i tornar a enjegar la seva maquinària interna... i no dic res més per si voleu veure-la, ja que val molt la pena.

21 semanas

2011-08-24T20:00:00.004+02:00

¡SORPRESA!

"... las molestias típicas del embarazo como náuseas, ganas frecuentes de orinar y cansancio son ahora mucho más leves o han desaparecido".

Cómo se te nota... estás de muy buen humor :)

Razones de sobra

2011-08-22T06:00:00.003+02:00

... en el siglo de l@s infantiles

RRHH

2011-08-21T01:23:00.000+02:00

Pau Vallvé. "Encara no". [2010]

johnny pistolas

2011-08-10T11:30:00.001+02:00

Per anar a dormir XIII

2011-08-02T23:50:00.004+02:00

Peratallada, avui, 20'43 h

Punto de fusión

2011-08-01T11:00:00.001+02:00

"...Los caballos responden a nuestros tonos de voz y palabras con suma precisión, recuerdan a personas y experiencias durante años; le afecta el aburrimiento incluso provocándole una enfermedad; diferencia a adultos de crías, incluso de otras especies, reclama la ausencia de algún amigo o se muestra antipático hacia una persona, animales, actividades y objetos...".

virando

2011-07-31T01:35:00.002+02:00

Per anar a dormir XI[I] ;)

2011-07-29T00:00:00.006+02:00

"...al contemplar ese sitio, el caos que ha soportado, la forma en la que ha sido adaptado, incendiado, saqueado, y luego hallado el modo de volverse a levantar, me vine arriba. A lo mejor mi vida no ha sido tan caótica, y es el mundo el que lo es y el único engaño es intentar aferrarse a él a toda costa. Las ruinas son un regalo. Las ruinas son un camino a la transformación..." E.P.L 2010

Blau de blaus

2011-07-28T11:58:00.004+02:00

Lloret de Mar, 24 de juliol

Baywatch

2011-07-27T20:36:00.002+02:00

Jo no sabia que també existien David Hasselhoff a la Costa Brava...

Mis niñas [de barrio]

2011-07-26T11:37:00.000+02:00

Feliços 36

2011-07-23T14:37:00.009+02:00

Catas de vino. Y de cerveza [están por llegar]. Barrancos. Esquiadas [fracasadas]. Visitas a Sant Pau. Proyectos de viajes [Malta, Cuba]. Guinness compartidas. Clases de photoshop [pendientes]. Algunas nuevas fotos para el perfil [pronto]. Raids femeninos. Baños en aguas que no llevan a ninguna parte. Besos desde Koh Tao. Whatsapps recientes. Sofás con nachos y pizzetas caseras. Masa brisa. Ducados de antaño. Melenas que no deben cortarse en casa. Zapatos fuera de los armarios. Sábanas con corazones. Conciertos que deberían ser de pie [Pastora]. Un chinquechento rojo que recoge cuadros en oferta. Palabras y expresiones que se repiten ["Qué horror", "Niña"...]. Cenitas para dos [Gracia, el Raval, el Born, qué más da]. Músicas comerciales no compartidas [Malú]. Marcas pijas entre sus vestuarios. Gafas 2x1 kukuxumusu. Camas que no son camas [Galway]. Cines sin tumbonas. La vida en pareja [gratas sorpresas]. Padel en la zona norte [y algunas que llegan tarde]. Cervezas con limonada [en el olvido]. Quedadas a cuatro bandas [3 y media]. Fotos, y fotos, y más fotos [un mundo que nos sigue uniendo]. Conductoras patosas que resultan no serlo tanto. Estrella vs Heineken. La plaça de la Virreina. Anillos para los pies [horrendos]. Cascos semi_integrales [te lo llevo luego!]. Playas con sol y sin sol. Cursas [quien nos lo iba a decir]. Cd's de musica mensuales. Viva el warhol. Y las mamas que hacen bocatas de pollo. Sonimags que entristecen año tras año. Descargas de series [in treatment]. Bautismos de Kitesurf [somos agnósticas!]. Posavasos brasileños. Risas, muchas risas. Y muchas felicidades Anita. Por todo esto y por lo que queda por llegar...

Feliços 36!

qui és qui?

2011-07-22T22:19:00.004+02:00

Ambdós: pròxims. Diferents en estils, molt diferents... però inconfundibles fins i tot a les fosques. El primer, de veu fina, cuidadós en les formes, més delicat. Els segon, amb una personalitat indiscreta, que no passa desapecebuda. Un davant de l'altre a l'escenari, ambdós: esperats. Gran festival aquest acabat de descobrir... bonic el poble espanyol, i bonica també la companyia!

Días de verano

2011-07-20T18:52:00.000+02:00

15 semanas

2011-07-19T17:16:00.007+02:00

amunt que fa pujada, las sesión con el Dídac (el de la foto) ha sido un poco más difícil y la barriguita sigue en plena ascensión...

Cosas fáciles

2011-07-18T12:47:00.000+02:00

que se hacen difíciles. O no son tan fáciles. O las volvemos difíciles. O nos cansamos antes y se convierten en difíciles. Cosas que deberían estar superadas, pero no lo están. Hasta ponerse unas zapatillas de playa puede convertirse en una tarea digna de titanes si te lo propones...

Con el corazón a otra parte

2011-07-15T15:00:00.003+02:00

¡¡¡de VACANCES!!!

aquest any arriben més d'hora que mai... quasi que ni estic preparada. i els únics plans que he fet són els de la vida contemplativa, passejar, llegir una mica i visitar la platja diàriament. la bona vida, vaja. però tot intentant gaudir al màxim d'aquests preciats dies de desconnexió i trencament de la quotidianitat. ens veiem a la tornada, o a mig camí, o sempre :)

Per anar a dormir X

2011-07-14T00:46:00.005+02:00

Mig segle

2011-07-12T18:00:00.000+02:00

Dit així sona fatal... la mama ha fet 50 però que sapigueu que està millor que mai. Un brindis per ella!

Per anar a dormir IX

2011-07-10T23:30:00.001+02:00

[Beth Gibbons -4 de gener de 1965, Exeter, Devon, Regne Unit- és cantant i compositora del grup de trip-hop Portishead]

Sublime

2011-07-07T23:59:00.007+02:00

No vuelvo. Yo no sirvo para que me arranquen los sentimientos de esa manera, desde las entrañas. Por primera vez en la vida escucho cantar a dos metros de mi a una soprano. En el Liceo. Y suena mal pero digo arrancar, conscientemente, porque no hay cuerpo [ni alma] que pueda oponer resistencia alguna a esa voz creada para llegar a las profundidades humanas. Pero ahora estoy convencida de algo: no es sólo cuestíon de don o prodigio, ni fruto de un arduo trabajo para perfeccionarse. Lo que ella transmite es también su personalidad [desenvoltura in extremis], su buda interior [sentido y sensibilidad], su temperamento [un control absoluto de la situación]. No hay más que verla fuera de escena, cercana, mundana, sonriente, poderosa, líder. Una excelente diva casual a la que le sigue la mirada aguda de un casi divino. Hay que verla en vivo y en directo: BEGOÑA ALBERDI. Acaba de presentar su segundo disco MATER y empieza la gira en breve.

Ahora que lo pienso bien, espero volver...

Siempre es temporada...

2011-07-05T05:13:00.002+02:00

... de frutos silvestres.

Per anar a dormir VIII

2011-07-03T22:41:00.002+02:00

No surprises

A heart that's full up like a landfill

A job that slowly kills you

Bruises that won't heal

You look so tired and happy

Bring down the government

They don't

They don't speak for us

I'll take a quiet life

A handshake

Some carbon monoxide

No alarms and no surprises

Silent

This is my final fit

My final bellyache with

No alarms and no surprises

No alarms and no surprises please

Such a pretty house and such a pretty garden

No alarms and no surprises

No alarms and no surprises please

Gallina de piel

2011-07-02T12:02:00.002+02:00

1 de juliol, cinema Urgell, 22h. Nervis, nervis. Una trobada amb el meu passat, amb el nostre imaginari col·lectiu, el dels i les nascudes als 70. L'inciativa: PHENOMENA. I aplaudiments continus d'un públic que no podia amagar els seus sentiments. Quin viatge al passat la nit d'ahir! Fenomenal, somriu davant de la foto.... Lluís!

81

2011-07-01T16:00:00.001+02:00

Aquest és el post d'enguany número 81. un total de 81 posts són els que vaig fer durant tot el 2010. És 1 de juliol i estic al punt mig del 2011, em queda mig any de posts per endavant. Serà que estic en un bon moment i tinc ganes de dir el que sento gairebé diàriament. Per tots i totes aquells que em seguiu, que ho sé, i sé qui sou, que em doneu mostres contínues i em feu arribar les vostres impressions de la meva pel·lícula... va per vosaltres.

Gràcies... i fins demà !

Per a mostra, un tros de paper

2011-06-30T03:15:00.006+02:00

¿Què és la perspectiva de gènere?

Fa dies que vaig al lavabo de la feina i surto una mica contrariada. El fet és que a la meva feina, de paper al wc no en falta mai. És tot un luxe, la veritat. Però el paper va canviant de marca i qualitat, a vegades té dues capes, a vegades una, a vegades són més rugosos i d'altres, no tant. Doncs bé, resulta que fa dies que em penso que m'ha de venir la regla, però no acaba de baixar mai. És estrany, ja que no són els dies que em toca, ni tan sols la setmana. Em poso un salvaeslip per allò del "ja baixarà" i de nou cap a la cadira de la feina. Però res de res, ni abans d'ahir, ni ahir, ni avui hi ha hagut cap canvi... no m'ha vingut res. Doncs bé, resulta que el paper de wc que han posat aquesta setmana als lavabos de la feina té un toc rosat inapreciable a la vista. I quan t’eixugues, es tinta d'un color similar al que les dones estem acostumades a veure el primer dia de l'inici de la nostra menstruació. Llavors: podem dir que aquest paper no està pensat des de la perspectiva de gènere perquè la seva fabricació no ha tingut en compte la confusió que aquest color pot crear a les dones, al no haver comptat amb el petit detall que se'ns repeteix un cop al més durant una setmana sencera.

El paisatge favorit de Catalunya II

2011-06-28T04:56:00.005+02:00

avui toca el Massís del Montgrí,

[separació natural del Baix i l'Alt Empordà. 100% recomanat pujar al castell que el corona, apte per tots els públics -301m-]

Salida y puesta del sol

2011-06-27T12:04:00.007+02:00

y entre una cosa y la otra, miles de detalles inolvidables.

Espejito, espejito, cuál es la más bonita de palacio?

2011-06-26T14:58:00.004+02:00

Érase una vez un palacio en el que había tres princesas: una rubia, alta y delgada, de ojos marinos, cristalinos. Cristalinos como perlas sacadas de mares lejanos, escondidos, protegidos. Mares con corales preciosos, altamente codiciados por los extranjeros en los bazares de oriente. Era esbelta, tenía un cuello laaaaaaaaaargo y blanco, como un cisne en medio de un lago en plena primavera, intocable, elegante, delicado. Le gustaba leer música. Compositores clásicos de la época: Jacques Arcadelt, Bálint Bakfark, Luis de Milán, Christopher Tye… los interpretaba al violín con sus dedos diligentes e inacabables. Parecía fría, pero era una cuestión de porte. Su físico la distanciaba del resto de sus semejantes. Le gustó durante su adolescencia pero ahora, pasados los veinte, parecía serle más un inconveniente que algo de lo que poder sacar partido. La segunda era pelirroja, salvaje, ávida. Más bajita, pero no mucho. Más rellenita, pero no en exceso. Tenía pecas, muchas pecas, una eclosión continua de ellas por las mejillas… del color de una bonita puesta de sol. La hacían exótica, extravagante, pintoresca -no se acostumbraba a ver tal tez parecida por la zona- era curiosa, divertida, sonreía por cualquier motivo o incluso sin tenerlo. Fantaseaba continuamente. Me recordaba a Diana, diosa romana de la naturaleza, por su vitalidad entre muchas otras cosas. Pero ésta no tenía hermano gemelo. Tenía la nariz fina y puntiaguda como la de un paraguas, o como la de un perro de caza… le encantaba rastrear en el jardín, ir en busca de animales y cuidar las plantas. La última, y la más mayor, era morena. Morena teñida. Aunque ella no decía nada las más progres, salidas de burdeles ancestrales, sabían que ella misma usaba ungüentos para ese fin, a solas, en su cámara, sin la ayuda de ninguna criada. Bajo sus vestidos, que no eran tan entallados como el de sus otras hermanas, llevaba zapatos de paja escondidos bajo las enaguas. “A nadie le gustan pero a mi me encantan” se repetía ella. Era en sus aposentos donde se encontraba mejor, a resguardo del resto del mundo, ruín, cruel. Se probaba perfumes elaborados por un alquimista que se los traía a su antojo. Sacaba a pasear a los perros, y alimentaba a los cisnes que navegaban lentamente por el jardín. Ya les suele pasar eso a las hermanas mayores.

Sortilegi en solstici d'estiu

2011-06-23T20:00:00.007+02:00

Siguiendo en la mentira

2011-06-22T03:49:00.001+02:00

Llumins encesos

2011-06-20T05:55:00.000+02:00

Peratallada, 12 de juny de 2011

11 semanas es...

2011-06-18T09:05:00.007+02:00

esto:pero también...

esto.

Oda a los romanticismos

2011-06-17T15:44:00.009+02:00

[que estan por venir]

¡¡¡ Dios existe !!!

2011-06-15T07:54:00.003+02:00

I ens portarà de nou al festival del SONAR'11 acompanyats de bons germans, germanes, la verge Maria...

i el colom si cal!

Lo que el viento se llevó...

2011-06-14T05:45:00.001+02:00

[y dónde]

Diagrama de flujos... mentales.

2011-06-12T00:05:00.001+02:00